Pàgines

divendres, d’abril 23, 2010

Requiem por Mallorca

Este artículo lo escribo desde la tristeza y la rabia.

Estas semanas están marcando las expropiaciones a lo largo de 30,47 kilómetros de la comarca de Llevant de Mallorca (Manacor - Sant Llorenç - Son Carrió - Son Servera - Artà). Ahora ya se ve que parte de la tierra quedará destruida en nombre de un tren con menos demanda de la historia de este país.

Encuentro muy perverso que un partido dícese de izquierdas, el PSM, construya un proyecto tan impactante sobre el territorio porque lo prometió en unas elecciones, sin una rentabilidad social y sin analizar todas sus consecuencias. Se trata de una promesa que carece de fundamentos lógicos sobre la utilidad de este tren. Al contrario, el trayecto que pretenden reabrir es el que tiene menos demanda de Mallorca, según el plan en el cual lo basan. Es más, la línea de autobús que pretende substituir este tren (Manacor - Artà L431) sólo tiene 8 servicios en cada dirección de lunes a viernes. Y aun más, el autobús, la mayoría de las veces viaja vacío. Entonces, ¿para qué hay que destruir más de 450.000 metros cuadrados de suelo rústico y con encanto paisajístico para substituir un bus que sólo transporta 34.505 pasajeros al año? El mismo PSM denunciaba que el metro de Palma era un proyecto no justificado porque sólo transportaba 1.153.000 de pasajeros y necesitaria 19.000.000 para ser rentable. Para que nos hagamos una idea de que cifras estamos hablando.

Igualmente encuentro denunciable que ni los otros miembros del BLOC (ERC y Els Verds, aunque ahora estén desintegrados) ni el ejecutivo del PSOE ni UM ni la oposición del PP tengan nada que decir al respeto, y al contrario, sean cómplices de la ingente magnitud de la estupidez de la obra de tren de Manacor a Artà. Una obra que cuesta 190.000.000 de euros contando que no haya sobrecostes, como ha pasado con las últimas grandes obras públicas.

Lo que más rabia me da es esa capacidad de manipulación que autoridades de ayuntamientos y opositores al gobierno tuvieron durante una década aproximadamente para manipular a un sector de la población y hacerles creer que el tren de Artà sería ecológico y "bonito", gracias a la desinformación y a la ignorancia (la cual también viví). Más tarde el informe de impacto ambiental (resumen página 44-45 de este dossier) ha demostrado que de ecológico no tiene nada (sólo recordar que además del consumo brutal de territorio se necesitan 3 transformadores para mover el tren que si sigue la misma suerte que los autobuses de la línea L431 la mayoría del tiempo irá vacío).

Sobre la tristeza, hay tres hechos que me despiertan un Requiem por Mallorca y la sociedad que la habita:

  • La destrucción: No sólo me entristece la destrucción del paisaje, también la destrucción de la vida rural. La vida rural significa poder ir por el campo y pasar a la finca del vecino, con su permiso y con el respeto a su siembra y a sus animales, sin encontrarte 30 kilómetros de vallas, zanjando el territorio, que te lo prohiban.
  • La sumisión y la pérdida de valores: No puedo dejar de pensar en la sumisión al partido de algunos políticos y políticas que al principio de sus responsabilidades de cargos electorales te contaban una opinión sobre este proyecto y a la hora de rendir cuentas a su partido y a su cargo pierden todos cuantos valores podían tener. Esta lealtad al partido que les ha dado la fama y el dinero les ha costado el precio de perder, al menos ante mi insignificante persona, mi respeto y la estima que en algún momento pudiera haberles tenido. Supongo que a ellos y a ellas esto les da absolutamente igual y les rebota.
  • El silencio: Por último otra cosa que me entristece y me hace pensar en la sumisión de esta sociedad al "tammateix" "ja ho veurem" "faran el que voldran", es el silencio sepulcral de aquellos que no dicen nada. Ni a favor, para saber cuales son sus verdaderas razones para querer este proyecto, ni en contra, posicionándose públicamente así si consideran que es una barbaridad. El silencio me indica dejadez, pereza, desidia, apatía, indolencia, descuido, negligencia, abandono, decaimiento, flojera, debilidad; o ser complice de este Requiem por Mallorca, por callar ante el miedo al que dirán.
Aquí les dejo una fotografía que nunca más será realidad porque a estos asustados algarrobos les pasará un tren por encima.

diumenge, d’abril 04, 2010

Jornades de Centres de Coneixement

Després de més d'una setmana d'haver assistit a les Jornades de Centres de Coneixement (26 i 27 de març, Citilab, Cornellà), voldria compartir aquelles reflexions i impressions que m'han calat i que encara tenc presents. Tot i que vaig prendre moltes notes, expòs ara, aquelles que potser m'han arrelat i intentaré no oblidar.

Les jornades vertien sobre com les persones, com a ciutadans i com a consumidors, podem intervenir en els processos d'innovació fins ara relegats a les universitats, els centres tecnològics i els departaments d'r+d+i de les empreses. Amb aquesta nova corrent, ara, s'estan creant metodologies per incorporar les aportacions de les persones en els processos d'innovació, per poder crear nous productes i serveis o millorar-los. En aquest sentit, el discurs d'Artur Serra, ho explica clarament. I les metodologies que s'experimenten en el Citilab (per exemple, el projecte BREAKOUT per a experimetar el CO-WORKING) són per seguir-les i tenir-les en compte.

Si bé de forma espontànea i caòtica moltes persones ja compartim idees a través d'Internet, en blocs, xarxes social o fòrums, en el món físic s'estan articulant uns espais, uns contenidors, nomenats Living Labs que estan evolucionant cap als Centres de Coneixement. El Citilab de Cornellà és un primers i grans Living Labs d'Espanya, i un model a seguir, com van repetir diverses vegades diferents participants en les jornades. La idea del Citilab feia molts d'anys que s'estava gestant, no record si ho va dir l'alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, o el director del Citilab, Vicenç Badenes, o tots dos. Cercant aquesta informació per la xarxa, he trobat una entrevista de Manuel Castells, on explica la seva opinió sobre el Citilab, i ho presenta com a prototip.

Entre el que m'ha explicat el director del Citilab, el que vaig sentir a les jornades sobre els Living Labs i els Centres del Coneixement i després d'haver llegit l'opinió del doctor Castells, si a mi em demanàs algú que explicàs que és el Citilab crec, que en aquests moments, reservant-me el dret a canviar d'opinió, i deixant-me corregir si m'equivoc, ho explicaria de la següent manera: És un projecte que va néixer a la ment d'unes quantes persones fa uns 15 anys o més per a investigar sobre els usos, l'aprenentatge i l'evolució de les TIC. Aquestes persones abans de construir un somni i projectar-lo sobre un edifici van poder experimentar l'ús de les TIC en termes de participació ciutadana des de vàries òptiques i en diferents projectes, mentre la societat de la informació anava accelerant cap a la societat del coneixement. En aquesta evolució aquests mentors van passar de promoure la connexió a barris i ciutats a incentivar la participació ciutadana fins a arribar a la conclusió que les persones també poden participar en els processos d'innovació. Mentre, des d'Europa sorgia la idea dels Living Labs i l'estat espanyol seguia invertint en les polítiques de la societat de la informació. Així, després de molts d'anys i amb molta experiència acumulada, aquella idea inicial es va poder convertir en una realitat. Una vegada transformat l'antic edifici tèxtil de Can Suris amb el Centre per difondre la Societat del Coneixement amb l'ús de les TIC, el Citilab, diferents investigadors de diferents universitats i centres s'hi acosten per dur a terme les seves investigacions antropològiques i per participar en nous projectes socials a partir de l'ús de les TIC. Tenir en el mateix edifici a les persones que hi van per aprendre i per utilitzar les TICs és un gran avantatge alhora de plantejar projectes o iniciatives des de la participació dels propis usuaris.

A les jornades van comparèixer representants d'institucions que estan construint Living Labs i Centres de Coneixement o tenen en ment fer-ho, per a aprendre de l'experiència del Citilab i dels ponents a les jornades. També hi havia promotors de Telecentres, els quals pareix que també estan evolucionant cap a Centres de Coneixement.

De tot el que vaig absorbir, de les presentacions dels diferents projectes, els tallers i la idea principal de les jornades (el consumidor, el ciutadà, la persona com a partícep del procés d'innovació) em qued amb la idea que el granet d'arena que puc aportar en aquesta idea és que quan proposi projectes nous, tengui en compte l'usuari des del principi, i no cap al final, i que l'usuari sigui, fins i tot, co-creador del projecte. Aquesta idea, que és tan bona d'escriure, en els procesos administratius amb els quals es regeixien molts de projectes és difícil d'aplicar, o això pareix, però crec ho podem intentar.

No he trobat blocs amb reflexions sobre les jornades de "Centros de Conocimiento" però si que durant les jornades molts dels assistent les van estar twittejant sota el tag "joceco".