Text generat amb Chatgpt a partir d'unes reflexions que li he compartit arrel de visitar l'exposició del Centre d’Arts Santa Mònica — L’assalt de la il·lusió, una exposició sobre percepció, realitat, manipulació mediàtica i IA:
Hi ha una línia de pensament que connecta alguns dels grans teòrics de la cultura i la comunicació del segle XX amb les preguntes que avui ens planteja la intel·ligència artificial.
Als anys trenta, Walter Benjamin, a L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica (1936), ja analitzava com la tecnologia transformava la naturalesa de l’obra d’art, la seva autenticitat i la seva relació amb les masses.
Uns anys després, Theodor W. Adorno i Max Horkheimer, a Dialèctica de la Il·lustració (1944), introduïen el concepte d’indústria cultural per descriure la producció industrial de cultura i els seus efectes sobre el consum i la consciència social.
Als anys seixanta, aquesta crítica pren noves formes.
Marshall McLuhan, a Understanding Media (1964), formulava una de les tesis més influents de la teoria de la comunicació: el mitjà és el missatge. El mitjà no és un simple contenidor de continguts; modifica la nostra percepció, les nostres relacions i l’estructura mateixa de la societat.
Herbert Marcuse, a One-Dimensional Man (1964), analitzava una societat en què el consum, la tecnologia i la racionalitat instrumental podien contribuir a formes de conformisme i integració social.
Roland Barthes, a Mythologies (1957), mostrava com els signes de la cultura quotidiana —publicitat, premsa, objectes, imatges— poden convertir construccions ideològiques en realitats aparentment naturals.
I el 1967, Guy Debord, a La Société du spectacle, portava aquesta crítica a un altre nivell: l’espectacle no és simplement un conjunt d'imatges, sinó una forma de relació social mediada per imatges.
Després arribaria Jean Baudrillard. A Le Système des objets (1968) i, posteriorment, a Simulacres et Simulation (1981), desenvoluparia una teoria en què els signes i les representacions adquireixen una autonomia creixent respecte de la realitat que pretenien representar.
En paral·lel, Michel Foucault va analitzar les relacions entre poder, saber, disciplina i subjectivitat, especialment a Surveiller et punir (1975).
Avui, aquestes preguntes reapareixen en un context radicalment diferent.
Shoshana Zuboff, a The Age of Surveillance Capitalism (2019), descriu un model econòmic basat en l’extracció i l’anàlisi massiva de dades sobre el comportament humà.
Kate Crawford, a Atlas of AI (2021), ens recorda que la intel·ligència artificial no és simplement “intel·ligència” ni només software: implica infraestructures, recursos naturals, treball humà, classificació i relacions de poder.
N. Katherine Hayles, a How We Became Posthuman (1999) i Postprint (2021), explora la relació entre informació, cognició, tecnologia i transformació de les fronteres entre humà i màquina.
I Nick Bostrom, a Superintelligence (2014), situa una altra pregunta en el centre del debat: què podria significar per a la humanitat l’aparició de sistemes d’intel·ligència que superessin àmpliament les capacitats cognitives humanes?
Potser la genealogia es podria resumir així:
Benjamin: què passa amb l’art quan es pot reproduir?
↓
Adorno i Horkheimer: què passa amb la cultura quan es pot industrialitzar?
↓
McLuhan: què passa amb la societat quan els mitjans transformen la nostra percepció?
↓
Debord: què passa quan la representació es converteix en la forma dominant de relació social?
↓
Baudrillard: què passa quan ja no sabem distingir entre realitat i simulacre?
↓
Foucault: què passa quan el poder no només reprimeix, sinó que produeix comportaments i subjectivitats?
↓
Zuboff / Crawford: què passa quan el comportament humà es converteix en dades que poden ser analitzades, classificades i utilitzades?
↓
IA generativa: què passa quan les pròpies màquines poden produir les imatges, els textos, les veus i els relats amb què construïm la nostra percepció de la realitat?
Aquesta última pregunta pot ser una de les grans qüestions de les pròximes dècades.
Perquè potser el canvi no consisteix simplement en passar d’una societat analògica a una societat digital.
Potser estem passant d’una societat de la representació a una societat de la generació.
Durant dècades hem viscut en un món en què els mitjans seleccionaven, editaven i distribuïen representacions de la realitat.
Ara les màquines poden començar a generar aquestes representacions de manera autònoma i a gran escala.
I això obliga a reformular algunes de les preguntes clàssiques de la teoria crítica:
Qui produeix la realitat que veiem?
Qui decideix què és visible?
Qui controla els sistemes que generen els nostres imaginaris?
Què passa amb la veritat quan el referent ja no és necessari per produir una representació convincent?
I què significa ser humà quan la producció de llenguatge, imatges i coneixement deixa de ser exclusivament humana?
Potser els grans teòrics del futur encara no han escrit els llibres que permetran respondre aquestes preguntes.
Però la genealogia ja existeix.
Benjamin → Adorno/Horkheimer → McLuhan → Debord → Foucault → Baudrillard → Zuboff → Crawford → Hayles → Bostrom.
La qüestió és descobrir quin serà el següent concepte capaç d’explicar la societat que estem començant a construir.
Referències bàsiques
- Benjamin, W. (1936). Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen Reproduzierbarkeit.
- Adorno, T. W., & Horkheimer, M. (1944). Dialektik der Aufklärung.
- Barthes, R. (1957). Mythologies. Éditions du Seuil.
- McLuhan, M. (1964). Understanding Media: The Extensions of Man. McGraw-Hill.
- Marcuse, H. (1964). One-Dimensional Man. Beacon Press.
- Debord, G. (1967). La Société du spectacle. Buchet-Chastel.
- Baudrillard, J. (1968). Le Système des objets. Gallimard.
- Foucault, M. (1975). Surveiller et punir. Gallimard.
- Baudrillard, J. (1981). Simulacres et Simulation. Galilée.
- Hayles, N. K. (1999). How We Became Posthuman. University of Chicago Press.
- Bostrom, N. (2014). Superintelligence. Oxford University Press.
- Zuboff, S. (2019). The Age of Surveillance Capitalism. PublicAffairs.
- Crawford, K. (2021). Atlas of AI. Yale University Press.
