Pàgines

dissabte, d’abril 08, 2006

Fins quan escriurem blogs? I comentaris?

El ritme professional és frenètic. Molts projectes. Molts fronts oberts. No crec que sigui l'única. Veig la gent del meu voltant i la gent que de tant en tant xerr igual. Mir els blogs i són reflex de la mateixa sensació.

Llegesc opinions i sembla que preocupa dels blogs:

  • Quina capacitat d'influència tenen. Es compara amb els Mass Media, sovint. Jo pens que no són comparables.
  • El nombre de visites. Sembla que si no tens XXX visites al dia no ets ningú. I què?
  • El nombre de posts que has de posar cada dia, cada setmana o cada mes. No vos preocupeu. Si no hi ha res a dir, val més callar. L'economia de l'atenció que tots patim ho agrairà.
Veig un post interessant a Ca En Benjamí: La blogodecadència de la blogocosa, on comenta una entrevista de Hernán Casiari, i es parla sobre els blogs amb influència. (Hi he deixat allà uns comentaris sobre la meva opinió al respecte).

Me'n vaig a Ca En Fernando Polo: ¿Aburrido de mi blog? on reflexiona sobre perquè no escriu tant i diu que tampoc té ganes de donar a conèixer tota la seva vida a través dels blogs. Per cert, interessant per a la meva tesi el que explica sobre els blogs corporatius:

"A ver, seamos realistas. A día de hoy, además de todo lo que me como vía rutina diaria, tengo que contribuir a dos "blogs corporativos", eTc y el Periódico de LastInfoo. En eTc, Juan Luis se ha puesto las pilas con dos bloggers profesionales (por eso yo contribuyo cada vez menos). En LastInfoo debemos ser nosotros mismos los que escribamos, porque es un blog dedicado al servicio, no a una temática como ocurre en eTc. Además, resulta que últimamente, de lo que más me apetece hablar es precisamente de LastInfoo, y claro, eso aburre hasta a las papeleras del Retiro. Y precisamente para eso hemos creado nuestro Periódico. Así que en este blog, debería ya por fin, dedicarme sólo a mis diatribas personales. Pero, ¿realmente quiero radiar mi vida? Me lo planteo y a día de hoy no lo veo claro. Me gusta hablar y compartir experiencias, pero no creo que me aporte nada limitarme a enviar y reenviar links de un lado al otro. Si escribo es para reflexionar, para decir, para opinar. Precisamente la actividad que más tiempo y más esfuerzo conlleva."

També són molt interessants les respostes dels comentaris.

En fi. Reflexió: un blog, sobretot si és unipersonal, ha de saber per a que es fa i quin és l'objectiu. Entenc la saturació dels RSS sense llegir d'en Fernando, a mi també em passa, i el tema de la gestió dels comentaris d'altra gent. Cal saber quin és el límit. I també, tenir en compte dos conceptes importants per tots:

  • L'economia de l'atenció: (ho vaig llegir a n'en Cornella) l'atenció és un bé escàs, per tots, per poder seguir els pensaments dels altres.
  • La redundància: en gestió del coneixement, la redundància no és soroll, sino que és coses que importen a més d'un, i per tant allò que és redundant pot arribar al llindar d'atenció dels altres.

1 comentari:

Bel ha dit...

Quina expectació i relació d'idees que ha generat aquest post!

Pere Quintana proposa un debat a BlocCat:
http://groups.google.com/group/BlocCat/browse_thread/thread/55d81ccf907f92c6

En Julio, realitza una associació d'idees que el duu a explicar una aventura que va tenir un proveedor que no el va deixar gaire content.
Titula el post: "La importancia de ser... ¿Eduardo?
http://www.popigirl.com/archivos/2006/04/la-importancia-de-ser-%C2%BFeduardo/

Eduardo Arcos, de Alt1040, respon a en Julio, i a can Julio, en els comentaris del post. I dóna la seva versió dels fets. AIXÒ ÉS UN BON EXEMPLE D'UNA EMPRESA QUE ESTÀ AL TANT DE LES CONVERSACIONS A LA XARXA, I HI PARTICIPA, INTENTANT SI MÉS NO RENTAR LA SEVA IMATGE.